CRÒNICA DEL MEU PRIMER IRONMAN

Escrito por johangrau 26-10-2014 en ironman. Comentarios (0)



Primer de tot perdoneu-me la gent que sàpiga escriure bé, no sóc de fer redaccions. He fet el que sentia.

Després de 3 mesos entrenant molt dur  per fer realitat  un dels meus somnis arriba el gran dia:


5 d’octubre em llevo a les 4:00 del matí a l’hotel de “concentració”, a fora llampega fort i estic realment cagat. El que t’espera avui,- em dic amb veu baixa- per no despertar a la meva germana que avui dormo amb ella.

Penso que he entrenat poc temps, que arrastro problemas d’hombro, que abans d’anar a dormir he descobert que a les ulleres de nadar estan a res de trencarse, que no sé canviar la càmera de les rodes, que m’he deixat els meus compressors a casa, que vaig liat, joder. Sóc un mar de dubtes però les ganes que tinc i la ilusió que em fa aquest repte no es comparable amb res. Aguantaré 3.8km nedant, 180km de bicicleta i 42.2km corrent?

No dormo més, es fan les 6 del matí i baixo a l’esmorzar que obren especialment per nosaltres, es respira molta tensió, tothom menja callat, excepte 4 tius que han sortit de festa que trenquen el silenci i fan veure que també són triatletes, em foten molta gracia tot i que ningú riu. No tinc gens de gana pero menjo tot el pa que puc fins que tinc una arcada, paro.

Pujo a dalt, em calço el neoprè i juntament amb la meva germana baixem cap a la sortida, els carrers de Calella semblen rieres i segueix llampegant intensament. Tot el material ja està a boxes preparat des d’ahir.

Arribem a la zona de sortida una hora abans que comenci, tothom ja hi és, encara no ha sortit el sol. Pujo a un duna i veig 2600 triatletes escalfant per tota la platja; la música, les banderes Ironman, l’speaker, les graderies, la pluja, els llamps…em faig petit. Se’m fa un nus a l’estomag i reconec que m’emociono. Mai he sentit algo igual.

La sortida es retrassa 30 minuts pel mal temps, aprofito per posarme a l’aigua i escalfar, un home anglès em para i em pregunta sorprès per l’edat que tinc i els triatlons que he fet abans (un). Ens desitjem sort i no el torno a veure més.

A deu minuts per ja tirar-nos a l’aigua necessito estar sol, m’aillo, respiro fons i tanco els ulls durant una bona estona intentant visualitzar la carrera tot i que no m’hi cap al cap.


NATACIÓ (3.8KM)


Per fi començo a nedar els 3,8km i l’unica cosa que tinc al cap es no pensar en el que em queda a cada moment, vull anar amb molta calma, sense cap pressa, em faig prometre que no m’abandonaré, pas a pas.

El corrent del mar està en contra al sector llarg i l’aigua està molt bruta per culpa de les rieres formades per la pluja que cau, fa bastant de fàstic.

Tot i així ho passo millor de l’esperat, em guio per les boies deixant la massa de banda. Casi no m’entra aigua a les ulleres, l’hombro aguanta bé encara que de tant en tant em fa patir i rebo un cop a la cara d’una dona que em fa cabrejar força.

Després de nadar 1:19 hores estic més optimista que mai, veig a la meva familia i la enorme multitud de gent que hi ha animant a la sorra, pell de gallina. Em canvio amb la calma tot i que la gent vagi a saco. Jo a lo meu.


BICICLETA (180KM)

Agafo la bici, m’esperen 180km de carretera, poca cosa a dir de la bicicleta, son hores molt monótones, amb el cul més rebentat que el d'en Justin Bieber. 

M’adelanta la meitat de l’ironman, parlo amb poquíssima gent i em menjo bastant el tarro perquè si rebento roda s’ha acabat, mai n’he canviat cap. Cada vegada que veig algú canviant la roda reso per no ser jo. Però bé, tots els problemes que tinc son especulacions, tot bé.

Als pobles per on passem hi ha gent animant a banda i banda que criden el teu nom com si us coneixessiu de tota la vida. Es algo que s’agraeix i molt!

Tot bé fins al 120km, començo a estar cansat de pedalar, fins ara els quilometres havien estat un tràmit, l'ironman es fa notar, pedalar ja costa cada vegada més, i al ser un circuit planer a la mínima que deixo de pedalar em freno, així que no paro més que per fer una riuada sense baixar de la bici.

No vull pensar amb la marató, m’ho prohibeixo de moment. Vaig veient a la meva familia de tant en tant, sempre pendents d’on sóc.  Sóc feliç, ho estic fent!! Vivint el meu somni. Així que segueixo ferm intentant que res m’afecti massa.

No m’acabo totes les provisions de menjar i beure que porto i ho pagaré car. Els 10 últims quilòmetres de la bici els faig amb un tiu collonut, arriba amb la roda punxada i riem una mica per treure ferro al que ens ve a sobre, la Marató (42,2km a peu).

Arribem a Calella on deixarem la bici, mentalment estic prou bé, el que em preocupa és com tindré les cames després de 6 hores 50 minuts pedalant. Tinc ganes de saber com estarán quan toquin al terra, de moment només me les noto cansades. Deixo la bicicleta a boxes i tiro caminant cap a la carpa, sembla que prou bé.


A la transició em topo amb un altre paio, s’està curant les ampolles que arrastra d’altres dies, em sap bastant de greu per ell. Ens animem mutuament, em canvio i el deixo enrrera. Més endavant m’adelantaria.


MARATÓ (42.2km)

Començo a correr la marató, casi na pal cuerpo, són 4 voltes de 10’5km cada una. Encara no m'imaginava el que em venia a sobre.

Als primers km em noto les cames estranyes, no és la sensació que tenia quan vaig començar la Marató de Barcelona ni molt menys, sé que les passaré putes sí o sí.

Van passant els primers quilòmetres i  em trobo per sorpresa a molta gent de la família animantme. Tot el recorregut està a rebentar de gent animant, és impressionant.. Injecció d’adrenalina i a seguir.

Segueixo bevent i menjant barretes, és tot el que he ingerit desde que he començat. Però ja al 10km em sento pesat, els quadriceps em punxen i tinc ganes de pararme tota l’estona, baixo el ritme pero segueixo endavant.

Un parell de quilòmetres més endavant veig que vaig de caiguda i em prometo que no abandonaré, que no em faré això, sé que el pitjor m’està esperant, i efectivament, hi vaig directe.

Al 15km de sobte noto que no puc parlar amb veu alta, obro la boca pero no em surt la veu, em sento molt impotent i em preocupo perquè estic el doble de cansat que fa 10 minuts i encara em queda ¾ de marató, merda, i de la bona.

No esperaba estar tant cardat tant d’hora i tant de cop, així que decideixo caminar una mica. Estic rabiat amb la situació.

Intento tornar a correr per reactivarme però buagh!!! Em quedo gelat, de cop em baixa un corrent fred del cap cap a l’esquena. He gripat. Sense pensar-ho gaire lúcidament sé que estic fora de la cursa pero no ho vull reconeixer. No ho accepto, no vull acabar així i la línea que em separa d’abandonar és molt fina. Després de tot és molt injust acabar aquí.

Escolto com un home del lateral al veurem m’anima a que torni a correr. Els ànims ja em son igual, estic perdut i camino sense saber per què, tota aquella il·lusió que tenia s’ha esborrat amb un moment i recordo sentirme com humillat. Em quedo buit. Què m’esta passant?

Aleshores recordo que porto un mini entrepà entre els calçotets i les malles, el trec i mica en mica me’l vaig menjant mentres camino lentament, si em paro sóc home mort. Ja no penso en la meta, no penso. Segueixo així  fins al 17km que calculo que deuria ser, mica en mica em recupero pero mai del tot, deshidratat i desnutrit segueixo endavant.

A partir d’ara corro amb mil merdes a les mans per no deixar de menjar i beure. M’obligo encara que escupo la meitat del menjar que em poso a la boca, no m’entra.

Es va fent de nit, el públic i els triatletes van desapreixent, i hi ha trams on no hi ha ni llum artificial. Pero la meva familia no deixa d’animarme cada vegada que passo per on ells són, incondicionals tot el dia.

Em trobo al km 25, m’he convertit en una màquina que correr i camina que no pensa. Pujo i baixo les pendents d’esquenes perque els quadriceps no poden més, quedem poca gent en comparació al prinicpi fins al punt que alguns policies s’animen a animar-nos.


Al km 30 hi arribo amb la dona més gran de l’Ironman, té entre 65 i 70 anys, sense dirnos gairebé res em dona molta força, una crak., de gran vull ser així.

Cap al 35km em trobo a les meves germanes i al meu pare que em diuen que se’n van cap a meta per rebre’m, els veig molt convençuts, no tinc clar que arribi pero no els puc fallar, m’estan esperant a meta. Penso que fins que no estigui a l’últim metre no estaré convençut d’acabar.

Al km 37 ja vaig hiper liat, començo a caminar amb més freqüèencia obligant-me a córrer com més aviat millor. No aguantaré molt més enganyant al cos. No tinc clar que arribi, el baixón d’abans m’ha marcat tota la marató i porto molta estona arrastrant-me. Estic al límit. Mica en mica vaig veient l’arribada algo real, tot i que encara sóc lluny.

Els km cauen i per fi, amb un parell de collons, aconsegueixo plantarme al km 41, encara no he arribat a l’alfombra pero ja veig les llums de meta com reflexen sobre el cel de Calella. Començo a cridar com un desgraciat, la gent del carrer se n’adona i aplaudeixen. Ho estic aconseguint!

No m’ho crec, em començo a donar cops al pit, no em crec que després de tot  segueixi corrent a punt d’acabar. Faig l’últim gir, llenço amb rabia tot el menjar que duia a les mans i encaro per fi la recta final.

Sento que aquesta vegada res podrà amb mi. Faig un esforç per pensar i adonar-me del que estic vivint. L’speaker diu el meu nom i veig a la meva familia a la tanca dreta, estan igual o més emocionats que jo, jeje. La música ara la sento de ben aprop,  em poso les mans al cap, flipo, no m’entra a la ment el que estic a punt de fer, m’ha costat 5:30 hores de pur dubte i patiment. Creu-ho per primera vegada la linia de meta d’un Ironman. 


Em penjen la medalla, de cop tinc ganes de plorar i em quedo assentat sobre mi mateix, pero no tinc ni forces per fer-ho. Estic esgotat, pero ha valgut la pena, i tant que ha valgut la pena. Em trobo amb la meva familia i ens abracem, s’han estat 14 hores i 10 minuts drets pendents del que em fes falta, sense ells no ho hagués aconseguit. Moltes gràcies, no cal dir res més.

Penso amb tota la gent que em va animar durant la preparació, durant la cursa, durant els entrenos més durs...i per què no també vaig tenir un moment pels que em van dir que no ho aconseguiria,  somrric; Aquest moment i aquesta medalla ja no m'ho treu ningú.

Fem el chek-out del material i de l’hotel sobre les 00.00 de la nit,  tornada cap a casa, jo m’adormo només entrar al cotxe i no sóc l’unic. Ho hem aconseguit, l’ironman és cosa de tots.

Mai deixis que algú et digui el que ets o no capaç de fer, ni tansols tu mateix.